Posicions de privilegi

Una manera per invalidar opinions que no agraden consisteix en negar validesa al punt de vista de qui les formula per manca de coneixement, deguda a ignorància o a impossibilitats objectives. És un mecanisme lògic i natural que malauradament no s’aplica en l’àmbit de la informació de massa vehiculada pels mitjans de comunicació (on fa estralls la figura del tertulià “totòleg”, personatge que xerra i crea opinió sobre temes que poden anar del futbol a la política institucional a la medicina o a l’existència de vida extraterrestre) i que és en canvi molt present en els debats que travessen el mon de l’activisme i de la crítica social, cultural i política.
És un recurs eficaç, gracies justament a la seva naturalesa sensata: un home, per molta empatia que tingui, no està ben posicionat per entendre què significa ser dona en una societat patriarcal, un blanc difícilment podrà posar-se a la pell d’un negre en una societat racista, un fill de papa que mai ha fotut brot en sa vida no tindrà les eines cognitives necessàries per copsar els matisos del cabreig d’un obrer o d’un miner, etc.
El problema és que a vegades se’n fa un ús purament instrumental, per fer callar veus discordants en un determinat context.
Quan era xaval i estava a la FGCI cada cop que em pronunciava contra la deriva reformista del partit, se’m tirava a la cara, a tall d’argument definitiu, que jo era un “petit burgés”, un privilegiat, incapaç per definició de comprendre l’essència de la línia d’una organització de proletaris.
Mare mestra i pare cap d’estació, ja tenia assumit que la meva era una situació de privilegi. Convicció reforçada al llarg dels anys pel descobriment progressiu de l’abisme de dolor, injustícies i misèria que m’envoltava, a pocs metres o a milers de quilòmetres.
No era un simple assumpte de sentit de culpabilitat, era també una consciència de no saber, de ser ignorant, que imposava humilitat: escolta, observa, esforça’t d’obrir la ment, torna a mirar i escoltar… pregunta quan i si és possible.
No se si me n’he sortit sempre. Sovint em deu haver pogut l’orgull, la indiferència, l’egoisme, però m’he pogut apropar a realitats molt diverses, no donant mai per descomptat que per establir una comunicació s’havia d’utilitzar el meu llenguatge, la meva cosmovisió, si no intentar establir relacions de respecte, d’aquelles on cadascú ensenya i aprèn.
Això no m’ha estalviat atacs i retrets al llarg dels anys. Passo dels de l’enemic (roig, anarco, violent, comunista, hippye, terrorista, delinqüent, vàndal, drogadicte, antisistema, etc.) i em limitaré a les etiquetes infamants que es reparteixen en els medis d’activisme polític, on al costat de la de petit burgès n’he anat acumulant poc a poc unes quantes més, fins a la definitiva: home adult euro blanc cis eteronormatiu.
Res de terrible: soc tot això i accepto que, en termes generals i en el mon en que vivim, la meva sigui efectivament una posició de privilegi, així com accepto les meves limitacions. Però m’he adonat d’un detall significatiu: en el 99% (no dic el 100% perquè potser la meva memòria falli) dels casos, aquelles i aquells que han volgut i volen fer-me callar per privilegiat son personatges que de privilegis en tenen molt més que jo.
Gent entaforada en els meandres de l’acadèmia, polítics que disposen d’altaveus mediàtics, periodistes que gaudeixen de l’estatus de descriptors autoritzats de la realitat, sindicalistes que han acumulat poder i comoditat visitant fàbriques, fills i filles de famílies més que acomodades de tots els continents vinguts a Europa per fer “experiències”, estudiants amb beques o pares que els mantenen. Tots ells i elles – que parlen ara en nom de les dones, ara de la classe treballadora, ara de les minories racialitzades, ara de la diversitat sexual – m’imposen, amb paternalisme o indignació continguda, el silenci sobre qualsevol cosa que algú com jo no ha de poder entendre.
Continuarien tenint raó, si no fos perquè donen per descomptat que “algú com jo” ha de ser per força “com pensen ells”. En la seva simple i funcional estructuració teòrica, les diferències entre un tauró de les finances d’una certa edat nascut a Europa de pares blancs i de preferències sexuals normativament acceptades, i un seu coetani, de les mateixes característiques però que en lloc d’especular ha passat la vida entre una estada a presó, dècades de fuga, sense papers, treball negre, supervivència entre els esglaons més baixos de l’escala social, precarietat econòmica, militància en multitud de conflictes, són irrellevants.
Dues coses sobten d’aquesta visió: una és la nul·la importància que hi té la qüestió de la lluita de classe. L’altra és l’egocentrisme gairebé infantil que impedeix imaginar altres marcs vitals, altres estructures d’opressió i resistències: “ets blancs, gran i home? doncs has de ser com jo penso que ha de ser un home gran i blanc”.
Tot plegat seria d’una patètica futilitat, una denuncia banal de les petites trampes per guanyar-se o mantenir espai de poder en un entorn qualsevol, sigui universitat, burocràcia, empresa, cooperativa o ÓNG, si no fos pel clima de paralització progressiva del pensament lliure, de gradual censura d’allò que es pugui allunyar d’uns quants dogmes repetits com mantres.
I per la creació d’estats d’opinió conformistes, mesells, basats en prejudicis escampats sovint en nom de la lluita contra els prejudicis.