Recapitulem…

Ostres la que s’ha liat amb aquest convergent! Barra lliure per a tota mena de retòrica, manipulació, insinuació, acusació, insult. “Va escriure això doncs és un racista xenòfob (classista afegeixo jo) i si votes per la seva investidura ets un racista xenòfob tu també, i si t’abstens també, i si no dius res també!!”. Alguns reaccionen amb allò del “i tu més”, d’altres intenten analitzar (jo quan el meu amic Pep diu “israelians assassins” sé a qui es refereix, encara que generalitzi en tot un poble)…

Jo em nego a deixar-me arrossegar en aquest terreny.

És una tendència molt actual: devant d’un conflicte s’organitza una mena de competició a veure qui és el més xungo, qui ha dit més mentides, qui és més violent, qui l’ha feta més grossa, qui té els amics més impresentables. Tendència actual, però no nova: a la meva infantesa recordo com s’intentava rescatar, per part d’alguns, el llegat del feixisme derrotat esmentant les atrocitats comeses també pels maquis, les destruccions provocades pels aliats, les trahicions de la monarquia.

I ja a la meva infantesa vaig adonar-me que en un combat, en la guerra, rares vegades hi ha bons i dolents, rares vegades hi ha justos i magnànims i que si vols entendre de quina part està la raó – sempre subjectiva, sempre lligada a un marc de valor que és escollit, mai absolut – has d’anar a l’arrel, als perquès.

Si, pero no t’importa tenir un president racista i xenòfob oi? S’esgargamella el col·lega que votava Felipe Gonzalez a l’època dels GAL i de les tortures a mort.

A lo que anava: en primer lloc cal veure quins són els objectius i els valors de cadascú. Els meus valors son catocomunistes, amb un accent especial en el punt de la llibertat, i el meu objectiu la transformació radical de la societat. Transformació que comporta la destrucció o superació – com més agradi – de l’actual sistema de dominació capitalista (i també patriarcal i especista), amb les estructures que el suporten, com ara els estats, exèrcits, policies etc..

Primera diferència important amb tots aquells, sobiranistes o comuns, que en realitat aposten per transformacions graduals, “raonables” de l’esmentat sistema.

Diferència important percquè reciprocament ens considerem perseguidors d’utopies inabastables  i tenim una aproximació molt diferenta a la desestabilització implícita en tot procés revolucionari: jo hi aspiro i la busco, al reformista li provoca pànic.

Aspiro, deia, a subvertir l’ordre actual (en sentit gramscià), però per això cal una estratègia. Que consta de diverses fases, començant per l’anàlisi de la situació que es vol superar, de les forces que la defensen, seguint amb la dels subjectes que poden impulsar el canvi, de les forces, eines i aliances amb qué compten, dels objectius a mig i llarg termini, les pràctiques etc.

Aquí i ara l’aposta per la república catalana és la que ha demostrat a bastament haver estat l’única capaç en aquests 40 anys de fer trontollar o com a mínim  posar en entredit el solidissim règim del 78, els defensors dels quals ja se les prometien molt felices amb la reconfiguració del taulell parlamentari i 4 lleis de control de la dissidència més.

La narració de la transició model ha anat a prendre pel sac i… lluny de donar la raó a aquella part de nova política que acusava el “prucés” d’amagar els altres conflictes, els socials, el terrabastall català ha obert la caixa de trons i dotat d’un amplificador les dissidències silenciades o reprimides d’aquí i de tot l’estat: des dels companys bukaneros de l’Alfon a Vallecas, al sindicat de treballadors del camp andalús i els seus 800 encausats, a un moviment feminista que desborda, als artistes cantants dibuixants titellaires perseguits en justicia a les marees, als pensionistes, als okupes, als migrants. Només un miop voluntari no veu la relació entre el ferment que des de Catalunya ataca les bases d’un estat autoritari, amb la monarquia, la magistratura, els caciques, la banca, la llotja del Barnabeu la guàrdia civil, els serveis secrets, l’exèrcit, la conferència episcopal, un estat que no es manifesta només com a enemic dels separatistes catalans, si no de gran part de la seva pròpia població, i el ressorgiment d’espais i movilitzacions que semblaven neutralitzades des de la institucionalització del moviment d’indignats.

A més, pel que fa a la part constructiva, el repte d’un procés constituent que obre la possibilitat d’encarar el conflicte de classe, per una vegada, des de posicions de relativa igualtat, gràcies a l’indiscutible protagonisme que la societat ha anat agafant al llarg d’aquest periode, és un element d’enorme potencial emancipador.

És a dir, apostar per la república catalana és perfectament coherent amb una voluntat política antagonista. No, per descomptat, si tens com a finalitat última la construcció d’un petit estat imitadors dels altres (solució per altra banda utòpica, tant per les característiques del “padre padrone” espanyol, com per la factual inexistència de la forma estat  decimonónica que encara tenen al cap molts). Si, si hi veus la oportunitat de trencar una baula en la cadena d’opressions i explotació.

Per si fora poc … no hi ha alternatives rupturistes en l’horitzó immediat i mitjà. L’esperança que molts depositaven en els comuns va naufragar amb la clara aposta de les diverses candidatures per un model reformista socialdemòcrata ancorat en l’anyorança d’un impossible: el retorn a estats promotors de polítiques keynesianes en un entorn radicalment diferent. La fase actual del capitalisme no és el caprici d’unes èlites que hom pot fer entrar en raó a còpia de lleis virtuoses, sino una etapa inevitable d’un sistema incompatible amb la vida.

Així les coses molta gent s’ha posat a treballar amb aquesta fita, la República Catalana. El subjecte que la comparteix és tan variat com ampli. Com ho era el moviment de les places. Com ho és el moviment feminista. Com ho és l’ecologisme. Com ho és la lluita antifeixista.

En aquesta diversitat hi ha adsversaris ideològic i fins i tot algun enemic de classe per puntualment comparteix un objectiu amb tu, i que per això no deixa de ser enemic. Algú s’imagina el purista de torn acusant les brigades partisanes comunistes en la Itàlia ocupada pels nazis al final de la II gran guerra, de ser còmplices de l’imperialisme colonialista i imperialista per acceptar les armes que li enviaven els aliats?

En fi, que l’únic que em fa pensar tanta polèmica – quan no és demagògia partidista, de gent enfadada perquè potser hauria tret un parell de diputats més en unes eleccions anticipades – és que realment està costant molt entendre que això és una lluita en la que els sectors que apostem per transformacions profundes de la realitat no podem deixar-nos condicionar per valoracions estètiques (ètiques si, però aquestes es fan sobre els fets, les accions, no sobre declaracions u opinions, per deleznables que siguin).

Una altra cosa és que consideri encertat el vot a favor de la investitura. De fet la meva modesta opinió és que la pota institucional de cap manera hauria de condicionar el moviment encarnat per centenars d’assemblees de base, associacions, entitats, organitzacions populars en tot el país. Tot al contrari.

Anuncis
Publicat dins de Autonomia, Debat, opressió nacional | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Nacionalismes banals

Roberto Saviano explicava en una entrevista a Barcelona que a Itàlia molta gent el criticava per donar, amb la seva insistent denuncia del “sistema” camorra, una imatge esbiaixada de Nàpols i de la societat italiana en general. Perquè focalitzar tant l’atenció del públic internacional en un fenomen desagradable quan hi ha tantes coses positives que podríem destacar com a característiques del país?

Una mica com els defensors de les religions, que s’empenyen en denunciar aquells que associen els extremismes religiosos a l’actuació de fanàtics que en la religió emparen els seus crims.

En ambdós casos una persona d’intel·ligència normal, com la meva, es pregunta, perplexa, perquè la indignació dels defensors tant de la italianitat com de la religió no va dirigida, respectivament,  a la criminalitat organitzada i als extremistes,  causa necessària i innegable de les desagradables denuncies.

El mateix està passant amb aquells sectors de nacionalistes espanyols  que s’enfaden i acusen de tot els partidaris de la república catalana que es dediquen, per explicar la seva aspiració a separar-se’n, a enumerar els elements que fan de l’estat espanyol una entitat que qualsevol persona amb una mica de seny i decència hauria de considerar negadora de drets i llibertats.

Basen el seu argumentari indignat en dos postulats: el primer és la identificació entre estat espanyol, nació espanyola, país espanya i pobles que l’habiten. Si critiques l’estat espanyol estàs criticant també a Llorca, als treballadors andalusos, als mestres republicans, pensen i diuen. No m’entretindré aquí a desmuntar aquesta línia de pensament que, en el millor dels casos, denota alhora una gran ignorància dels elements bàsics d’una reflexió política i una acceptació pueril de consignes conformistes del rotllo “hacienda somos todos” (Rato dixit).

El segon és que l’estat espanyol al cap i a la fi no és gaire diferent dels que l’envolten. “En todas partes cuecen habas, tots els estats tenen corruptes, magistrats carques, violadors, explotadors, monarquies, policies de porra fàcil, periodistes venuts, a què treu cap insistir tant en característiques negatives si, però comunes, per tant normals del nostre regne/estat/país/poble?”.

I aquí la ignorància esdevé patologia, una mena de ceguera provocada per una barreja d’orgull nacionalista ferit i de complex d’inferioritat mal gestionat.

Si, és cert, hi ha diversos països europeus que tenen com a forma institucional la monarquia. Cap però que hagi estat entronitzada per un dictador feixista (en el continent el feixisme va ser derrotat amb una guerra que va provocar 50 milions de morts i a la majoria d’ordenaments no se’l considera una opció política si no un enemic de la convivència, drets i llibertats), ni que s’hagi enriquit en poques dècades de forma escandalosa fent d’intermediària d’armes i petroli amb les pitjors dictadures del mon. Monarquia que ostenta el comandament de l’exèrcit.

Si, és cert, tots els estats (o gairebé) tenen exèrcits. Cap, del nostre entorn, que hagi massacrat en la història recent centenars de milers de conciutadans després d’un cop d’estat que va enderrocar un govern legítim i legal, i que mai ha fet cap acte de contrició ni res semblant.

Si, és cert, a tota Europa occidental hi ha molts jutges dretans i que apliquen la llei amb una perspectiva classista, o masclista. En cap país però el tipus de formació o l’elecció dels tribunals superiors o dels òrgans de la magistratura permet com a l’estat espanyol que sigui tant forts els lligams d’aquesta institució amb els poders polítics o fàctics. I no parlem de la perpetuació del Tribunal de Orden Público franquista, rebatejat Audiencia Nacional, cas únic de continuïtat institucional amb organs específics d’una dictadura.

Si, és cert, en alguns països europeus la presència i els privilegis de l’església són molt forts. En cap – pel que en se – hi ha una conferència episcopal tan aguerrida i dretana, lleis que permeten que els bisbes es quedin amb propietats pel morro, mitjans de comunicació i escoles de tota mena que li permeten intervenir de forma sistemàtica  i incisiva en els grans debats socials (des de l’avortament a l’independentisme).

Si, és cert, en tots els països es maltracten animals o hi ha caçadors. En cap del nostre entorn, però hi ha una festa nacional, considerada patrimoni cultural, que consisteixi en torturar i matar públicament un animal. Ni que tinguin caps d’estat i ministres que van pel mon assassinant elefants o espècies en perill d’extinció.

Si, és cert, arreu hi ha corrupció política. Però en molt pocs llocs ha assolit una dimensió sistèmica com aquí.

Si, és cert, altres països tenen un passat feixista. En cap hi ha res que s’assembli ni de lluny al Valle de los Caídos, la fundación Francisco Franco, els privilegis a la família del dictador.

Si, és cert, tots els països d’Europa tenen classes dominants i dominades. Però la composició de la dominant espanyola és única: terratinents de passat i present feudal, famílies enriquides a l’ombra de Franco, capital especulatiu, aristocràcia extractiva, banques, un gran club de nissagues que formen un entramat compacte de privilegis.

Si, és cert, els mitjans de comunicació de massa són controlats a tot arreu. Però en pocs llocs és tan evident i intensa la connexió i dependència amb els poders polítics, l’econòmic o el religiós.

Si, cert, a vegades es produeixen a Europa, actes que limiten la llibertat d’expressió. En cap país s’ha emprat tanmateix el delicte d’odi per reprimir crítiques i protestes contra les forces policials, s’han condemnat tuiters per dir la veritat sobre la monarquia, s’han encausat titellaires o pallassos, s’han prohibit crits o l’exhibició de símbols, (no només independentistes, també republicans en més d’una ocasió), s’han tancat mitjans de comunicació torturant-ne els directors (Egunkaria)… etcètera.

Si, és cert, en tots els estats europeu la policia reprimeix la dissidència, a vegades amb molta brutalitat. Però en cap estat del nostre entorn hi ha hagut en les últimes dècades més de 4000 casos de tortura documentats (i pràcticament cap investigat), o esquadrons de la mort que assassinaven per encàrrec governatiu civils, arribant a desaparèixer sospitosos, torturats, assassinats i enterrats en cal viva. I dubto que cap responsable policial fora del Regne d’Espanya s’atreveixi a fer afirmacions com que és una violència que cal reprimir el fet de no obeir a l’ordre d’un agent.

És cert, en tots els països per desgràcia hi ha grups neonazis violents. En cap gaudeixen de la impunitat que tenen a l’estat espanyol.

En fi, que podríem continuar fins a l’avorriment. Em sembla evident per tant que l’intent de normalitzar (mal común consuelo de tontos, de totes maneres) l’estat espanyol i així desmuntar un “mite” de l’independentisme fracassa a la primera mirada. Que no sigui ofuscada per l’orgull patriòtic, és clar.

No, estimats antirepublicans o republicans còmodes en monarquies, per molt que us pesi el vostre Estat no només no és un Estat de dret (que no és simple imperi de la llei), ni una democràcia formal de qualitat mitjana, si no que en els moments de qüestionament ha demostrat i demostra la seva llunyania dels ja baixos – en termes de defensa de drets i llibertats – estàndards europeus.

Jo de vosaltres no m’enfadaria amb els “indepes”, si no amb tots els subjectes (polítics, econòmics, culturals, socials) que fan d’aquest estat una evolució natural i esperpèntica del nacional catolicisme franquista.

Publicat dins de Debat, Memòria, opressió nacional | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Manades

Enmig de la indignació per la infame sentència de la manada ha sortit aquí i allà l’auspici, variament formulat, que els cabrons en qüestió patissin una agressió equivalent en l’àmbit carcelari de la mà d’altres presos.

No m’escandalitza – no sóc un garantista – aquesta mena d’invocacions a la llei del talió, que sempre està present en la reacció social devant de crims que es consideren especialment inhumans (i també en d’altres, però aquest és un altre tema).

Allò que em fa grima són dos implicacions d’un pronunciament que troba si no ressó, una silenciosa comprensió.

La primera és la delegació. Sempre he trobat poc ètic, i politicament malaltís, encarregar a algú altre (cossos policials i sistema carcelari inclosos) actes desitjats de venjança.

Crec que és just, moralment compartible i fins i tot sa apostar per l’eliminació física de personatges tan intimament amarats de pràctiques i ansies de poder, tan necessitats de l’humillació i la submissió de l’altre per satisfer les pròpies passions dominadores.

Per tant aplaudiré qui ho faci. Qui – home o dona – decideixi actuar per tal que aquests humanoides passin la resta de les seves miserables vides en cadires de rodes o cantant en un cor d’eunucs. No és tan difícil, arriscat potser si… pero tot és posar-s’hi! El que no és gens maco és esperar o incitar que algú altre actui.

Sobretot – segon implícit – quan aquest algú és considerat, pel simple fet que se li atribueix la capacitat de fer coses que nosaltres rebutgem i que mai fariem, escòria. El carcerat, l’invisible als nostres ulls de gent honesta i respectuosa de les normes, pot convertir-se en el botxí, que s’embruta les mans, eina brutal d’una nostra somiada justicia poètica perquè, justament, tampoc el veiem com a humà.

En moments com aquests en que, amb tota la raó del mon, se’ns convida com a homes a descobrir en el nostre interior tics i mecanismes incrustats per generacions d’educació patriarcal, trobo que sería molt útil aprofitar i fer una neteja general de prejudicis i pòsits estigmatitzants.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Crónicas de fascismo banal

 

El CDR de l’Esquerra de l’Eixample organiza una actividad reclamando la libertad de los presos políticos. Es una marcha alrededor de la Modelo durante 24 horas con una serie de actividades asociadas (conciertos, batucadas, paella popular) abiertas al barrio. Como es habitual participa un montón de gente de todas las edades que decoran el perímetro de la cárcel con carteles alusivos a la situación de presas y encausadas – tanto políticos como raperos o los chavales de Altsasu – lacitos luminosos, pancartas pidiendo libertad etc. Nada que pudiera herir susceptibilidades patrióticas españolas, ni contrariar ningún vecino o transeúnte que pudiera ver afectado alguno de sus inajenables derechos (como por ejemplo trabajar en día de huelga o ir en coche a acompañar a los niños a la escuela distante 400 metros de casa) que tanta tinta criminalizadora han hecho correr sobre los CDR. Y todo contando con los oportunos permisos de las autoridades.

Vamos, algo bastante en la línea de Xirinachs, caputxinada, Gandhi y demás adalides de la protesta no violenta.

Organización excelente, gran participación.

Pasan grupitos o individuos que miran de reojo, ponen mala cara, algún grito de viva España, pero la gente a lo suyo.

Por la noche somos menos y vamos dando vueltas a la cárcel en pequeños grupitos. Una metáfora muy buena de mi historia de activista, voy pensando entre mí. Oigo detrás de mí justo, delante a la altura de la entrada de la cárcel, unos gritos de chica. Un chaval se dirige agresivamente a un hombre de mediana edad y ella le apoya: “deja de seguirnos!”. Va subiendo el tono hasta nivel histeria.

Me acerco, el hombre me explica que el chaval ha estado arrancando parte de la decoración y que él le sigue para “que sienta un poquito de vergüenza” afeándole el gesto.

Le digo que lo deje correr, que están buscando provocar y me lo llevo. No me cuesta ningún esfuerzo: está muy calmo, en ningún momento ha levantado la voz. Pero la chica sigue chillando.. “que que estamos mirando, que nos vayamos a nuestras casas en lugar de ir de putas” (curiosa asociación de ideas, debida tal vez a traumáticas experiencias familiares – tenemos un psicólogo en el grupo -). El muchacho por su lado nos reta a pelear “de uno en uno”. Yo, que tengo pasado de gallito, me brindo y me acerco esperando, esto sí, que empiece él. Pero se conforma con decirme que me va a matar, amenaza de escasa originalidad y todavía más escaso efecto. Impasse.

Siguen chillando y atraen más caminantes que vienen a ver qué pasa. Por supuesto nadie se pone violento, ni tan solo verbalmente, sólo les decimos que se vayan y dejen de provocar.  La mujer entonces empieza a decir que si les queremos pegar, que tantos contra dos, que somos unos nazis y un montón de lindezas por el estilo.

Al final, cuando ven que vamos a llamar a la policía se van, sin dejar de vocear calle abajo.

Nos quedamos pensativos: qué pasa en nuestro mundo para que unos jóvenes a los que nadie ha hecho ni dicho nada sientan la necesidad de atacar algo tan inofensivo como reclamar la libertad de alguien. Para que, después de vandalizar el trabajo de mucha gente, de insultar y amenazar, asuman con vehemencia el papel de víctimas?!?

Realmente es un fenómeno curioso: partidarios de toda clase de una posición de defensa del statu quo, que cuentan con las armas de todo un estado, magistratura, cárceles, medios de comunicación, matones con o sin uniforme que han herido más de mil personas, amenazado y agredido a cientos, reprimido y censurado con grupos de encapuchados un sinfín de iniciativas pacíficas (los lacitos) de denuncia de la represión… nos ensordecen (en el caso de la muchacha en cuestión también literalmente), entre un atropello y otro, con interminables retahilas de lamentaciones.

Hemos encargado al colega psicólogo la organización de un taller que nos permita desentrañar los arcanos mecanismos que llevan al abusón de la clase, que va por la vida haciendo bulling, a hacerse pasar públicamente por víctima de sus víctimas.

Es un taller que promete…

Publicat dins de opressió nacional, Repressió | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Al Director de la División Cataluña Este d’Endesa Distribución

Distingit senyor

en referència a la seva (molt poc) atenta carta del dia 2 de febrer d’enguany – depositada a la meva bústia a mitjans de mes – en la qual em comunica que tinc dues setmanes per obrir les portes de casa meva per tal que m’instal·leu el nou model de comptador, o que engegaran els tràmits per tallar-me el subministrament, vull fer-li avinent que:

  • Sóc conscient de que la seva exigència té un fonament legal del que són vostès ben coneixedors. En efecte la normativa que vostè invoca, com totes les altres que afavoreixen, de forma que alguns definirien escandalosa, els interessos de la seva i d’altres companyies semblants, la van fer a la mida dels anhels dels vostres accionistes uns polítics que actualment seuen al vostre consell d’administració. Un fenomen que es diu “portes giratòries” del qual la seva empresa n’és un esplèndid exemple.
  • Ambdós sabem que el comptador en qüestió és una imposició abusiva que pretén introduir a les cases de la gent normal i corrent un altre dispositiu de control i emissor de camps magnètics que se suposen innocus (ni es veuen, diria un dels ministres que van privatitzar la xarxa elèctrica que vostès ara exploten) i que serveix únicament per millorar la rendibilitat d’allò que per a vostès és un negoci i per a nosaltres una necessitat bàsica.
  • També sabem que la vostra prioritat és l’acumulació de beneficis i que per assolir-la no teniu cap problema a expulsar de les seves terres a pobles que hi viuen des de la nit dels temps (Proyecto Central Hidroeléctrica Neltume (PCHN) en Chile), deixar morir de fred vells que no tenen la possibilitat de pagar una de les electricitats més cares d’Europa http://www.publico.es/economia/electricidad-espana-mas-caras-europa.html o condicionar el debat polític d’un país https://cat.elpais.com/cat/2017/12/28/economia/1514474930_811154.html
  • I que el vostre respecte per la legalitat és variable ja que, alhora que l’invoqueu per fer combregar els vostres “clients” amb rodes de molí, la salteu amb absoluta nonchalance quan es tracta de “foteses” com la llei de pobresa energètica o de política lingüística (en els vostres contactes amb mi, per exemple, prescindiu sistemàticament del meu dret a rebre notificacions o comunicacions en l’idioma propi del país en que visc, Catalunya).
  • I finalment sabem que els altres actors del mercat “lliure” als quals teòricament podria adreçar-me en cas de trencar la relació amb vostès m’imposarien les mateixes condicions, ja que compartiu, com la gran família que sou, objectius, naturalesa i pràctiques.

En definitiva les seves raons per exigir-me que deixi instal·lar a casa meva una andròmina que no vull es basen exclusivament en la força i en la disposició a usar-la. A la gent com jo no resta doncs altra sortida que rendir-se. Que sàpiga però que no ho fem de bon grat, i que ja som molts que treballem per un canvi del model energètic, de producció, distribució i consum  guiat pels principis d’equitat, utilitat social, sostenibilitat i benestar col·lectiu i no pel repartiment de dividends entre uns quants… Pot riure-se’n si vol.

Atentament

Publicat dins de Repressió | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Maggioranze

 

“La maggioranza dei catalani non vuole l’indipendenza” è un’affermazione ripetuta a sazietà e che in molti condividono e replicano senza discuterla.

Un postulato dell’equazione secondo la quale è logico, “naturale” che per mantenere lo stato di cose attuale bastino percentuali risicate mentre un processo di trasformazione in profondità non può prescindere dalla mobilitazione attiva ed esplicita di schiaccianti maggioranze.

E se provassimo a invertire il ragionamento focalizzando l’attenzione sulle posizioni di chi l’indipendenza della Catalogna non la vuole per niente e punta sul mantenimento dell’attuale struttura statale, monarchica e impregnata di privilegi e corruzione?

Alle ultime elezioni le forze che sostenevano l’unità di Spagna e le diverse strutture dello stato impegnate nella repressione dell’indipendentismo (monarchia, magistratura, procura, esercito, polizia, guardia civil), supportate dalla schiacciante maggioranza dei mezzi di comunicazione spagnoli erano Ciudadanos, Partito socialista e Partito popolare. Continua llegint

Publicat dins de Debat, opressió nacional | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Xenofòbies de segona

Fem un repàs: el racisme, la xenofòbia i qualsevol fòbia contra una comunitat – per exemple la islamofòbia – són repudiables, una xacra que cal combatre. Com definim una manifestació on un sector important coregi eslògans com ara “musulmans fora!”, “viva cristo rey”, “donarem la nostra sang per Dèu” i coses per l’estil? Feixista, reaccionària, racista, d’extrema dreta etc.

Bé.

I, oi que ens és igual que l’excusa de dita manifestació sigui el darrer massacre fet en nom de l’islam o de la deesa Kalí? No hi ha excusa per les generalitzacions racistes. Continua llegint

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari