TERRORISMO Y LUCHA ARMADA

En una tertulia después de los atentados de Barcelona i Cambrils un periodista, por cierto uno de los pocos que aprecio, sacó una de las teorías que los expertos sociólogos, antropólogos, politólogos y todólogos están manejano para analizar el “fenómeno” del terrorismo islámico. “Es el islam que se está enrabiando o es la rabia de unos sectores sociales que se está islamizando?” (la palabra no era rabia, pero algo así) se preguntaba el hombre. Él optaba por la segunda posibilidad, o sea que grupos de descontentos, amargados o marginados sociales estén buscando en esta religión y sus interpretaciones más belícosas la manera de vengarse de las sociedades que los excluyen.

Para aclarar el concepto añadió que este mismo fenómeno había pasado en Europa en los años setenta con muchos jóvenes que para deshaogar su ira o resentimientos tomaron las armas.

Continua llegint

Publicat dins de El dogma de la no-violència, Repressió | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Animalistes (o) humanistes…

Una de las muchísimas contradicciones que salpican este variado y variable mundo que me entesto en englobar dentro de la categoría de “izquierda” es el tratamiento de algunas tendencias y lineas de pensamiento.

Por ejemplo, para mucha gente las luchas antiespecistas, y corrientes como el veganismo son motivo de constantes críticas y burlas, al ser definidas producto de una sensiblería occidental, euroblanca, neocolonial. A menudo se acusan a los animalistas de ser indiferentes al dolor y sufrimiento de ser humanos. Cuantas veces hemos oído aquello de “defienden a perros y toros pero les importan un bledo los niños que se mueren de hambre”?

Dejemos de lado las numerosas voces de los que en realidad tienen idéntica falta de empatía por niños desnutridos y toros lanceados, y centremonos en todos aquellos que, onegeistas o izquierdistas, sí que se preocupan por los niños que mueren de enfermedad o directamente de hambre.

Su denuncia de las manifestaciones o movimientos de defensa de los animales suelen hacerse en nombre de una priorización ética entre esferas diferentes: la del humanismo universal (que se preocupa por los niños), que no entiende de latitudes ni de épocas,  y la de un occidentalismo decadente, de una sociedad individualizada que busca en las bestias el calor perdido de la comunidad (pido disculpas por la semplificación).

Una de las consecuencias de estas visión es que, por ejemplo, se consideren con respeto y aceptación acrítica prácticas de sacrificio ritual de animales como el kosher o l’halal y como “postureo” de burgueses el veganismo o el vegetarianismo. La izquierda institucional defiende la introducción en los menús escolares de carnes “puras” al tiempo que se toma a risa las propuestas de hacer lo propio con las dietas veganas.

En realidad no existen las dos esferas y la base moral de la defensa de la infancia y de la denuncia del maltrato animal es la misma.

En primer lugar, en efecto,  habría que recordar que muchas culturas, desde los orígenes de la humanidad hasta nuestros días, han considerado a los animales mucho más que simples objetos. Es más, de hecho fueron religiones monoteistas como la cristiana las que difundieron la idea del derecho de dominio de la especie humana sobre las otras. E incluso en ellas hubo corrientes que contrastaron esta visión de supremacía (san Francesco, por ejemplo).

Por otro lado la relación con la muerte y el sufrimiento humano tampoco ha sido siempre – ni lo es – la misma que tenemos hoy en día y aquí: la gente que tenía 14 hijos en situaciones de penuria lo hacía sabiendo que 10 morirían. En algunos pueblos lo natural y lógico era que los viejos se dejaran  morir para no cargar con su peso a la comunidad. El fatalismo (karma, voluntad de Dios, destino) ha sido y es la base de muchísimas creencias. Puestos a decir el único filón de pensamiento que situa la lucha contra la muerte y el dolor humano en la primera línea de los deberes sociales es una novedad parida en el seno de sociedades occidentales capitalistas, obra de  sus sectores rebeldes y antagonistas.

Humilmente opino que todo es proceso, que la humanidad, con sus valores, ideas y miedos, va evolucionando (o involucionando), y que no se tracta de encontrar lo correcto en construcciones de verdades absolutas (sean religiosas o ideológicas), si no eligiendo los valores en los que inspirar nuestras acciones individuales y colectivas-políticas.

Y si nuestros valores consisten en la lucha contra la injusticia, la dominación, la explotación como fuentes de sufrimiento lo lógico sería que compartiéramos (con todas las contradicciones y matizaciones que se quieran) y priorizáramos todas las actitudes empáticas con los seres, humanos o no, que sufren.

Está, además, el gran tema de la crisi ecológica, que la visión especista ha contribuido a crear: alimentar a la humanidad con dieta carnivora, tal como pretende el modelo dominante, lleva el mundo al colapso. Un replanteamiento, por lo tanto, de la relación con el medio y las demás especies, ya no es un assumpte de gustos o de opiniones, si no de supervivencia. En definitiva, que guste o no, el veganismo, el vegetarianismo, el antispecismo ofrecen o intentan ofrecer respuesta a los grandes problemas. No es muy inteligente considerarlas simples modas de las que reírse.

Publicat dins de Debat | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Garanties democràtiques

 

Darrerament han sortit unes veus de l’àmbit d’esquerres (per cert, les mateixes que solen dir que ja no hi ha esquerra ni dreta, a veure en què quedem) sota forma de manifest anunciant que no pensen participar al referendum de l’1 d’octubre, “perquè no presenta prou garanties democràtiques”.

Hi tenen tot el dret, faltaria més, però no deixa d’estranyar-me tanta quisquillositat en gent que no es perd una elecció municipal, autonòmica, estatal, ni que la paguin (buenu, d’això no n’estic segur al 100%). “Què passa?”- Em diran – “aquelles si que són eleccions amb garanties democràtiques!”

I tant que si camarades! Les convoca sa majestat el rei (institució com tothom sap entronizada, mai millor dit, per Franco), es regeixen per una llei electoral pensada per favorir els grans partits espanyols, són supervisades per una junta electoral dominada per membres del Tribunal Suprem que, com també tothom sap, és un órgan distingit per la seva imparcialitat i separació dels poders econòmic, polític i eclesiàstic. Compten amb una tria prèvia anomenada llei de partits que permet estalviar al votant la molèstia de llençar a la paperera les paperetes d’indepes massa indepes i esquerranosos. No, amb els fatxes cap problema… I finalment, es desenvolupen en un context comunicatiu dominat pels grans grups mediàtics estatals i privats, amb partits que depenen en gran mesura dels crèdits de la banca o directament dels sobres que li paguen empresaris i especuladors.

Quines més garanties democràtiques voleu? Aquelles sí que són eleccions on dóna gust participar-hi, oi que si, Coscubielas & C.?

Publicat dins de opressió nacional | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

EL ENEMIGO DEL PUEBLO

 

Port tota la vida fotent-me d’hòsties ideològiques i a vegades físiques amb enemics: que si el capital i els amos, que si els especuladors, que si els fatxes, que si la policia, que si uns cures, que si l’exèrcit, que si la banca, que si els caçadors, que si els contaminadors…

Un estrés, un desgavell, un sinvivir. Tant frenesí militant quan en realitat ho tenia a tocar, senzillissim, un sol enemic que reeuneix totes les maleses i pecats originals contra que s’ha de movilitzar la gent que vol canviar la societat. L’autèntic enemic del poble! Jo.

He d’admetre que fa temps que ho sospitava: ja no m’agradaven les batucades, l’1 de maig em feia mandra aixecar-me d’hora, els cors de bella ciao començaven a sentar-me malament… així que vaig decidir consultar uns quants oracles del progressisme contemporani.

No ha estat dificil, de fet és molt més fàcil ara de quan hi havia els comissaris polítics del Komintern: a cada cantonada, blog o revista, et trobes uns gafotes que et radiografien, analitzen, ausculten i diagnostiquen en un plis plas i et comuniquen si has de fer via cap a les escombreries de la història o si encara tens un passi per participar, ni que sigui votant, en algun moviment xupi güay dels que ara molen.

En fi, que a mi m’ha sortit lo pitjor de lo pitjor. Enemic del poble, quin pal…

Les especialistes de feminismes i LGTB fobies no m’han donat cap esperança: sóc un CIS, més exactament un ciseteronormativo patriarcal, i a un dels estadis més greus: arribant al punt de no voler qüestionar la meva sexualitat eteronormativa ni quan se’m va presentar una oportunitat de 100 quilos, ganivet i 6 assassinats de CV. Ciseteronormativo, quin fastic!

Tot moix he anat al departament “defensa de la diversitat”, amb l’esperança que aquí me’n sortiria. Que va: m’han fet un informe de 15 pàgines… només he entés que pateixo d’una forma incurable de blanquitud eurocentrica. Euroblanc… per la vergonya gairebé em desmaio. Mira quines coses els meus pares: sortir d’una guerra  amb les runes encara fumejants i vinga a fabricar euroblanquets! Desesperat, he demanat més parers: al cap i a la fi sóc circumcidat, el meu pare és napolità, els italians som europeus de segona… res a fer! Euroblanc. I racista per insistir, apa.

Però, quan anava a acomiadar-me dels iaioflautes, m’ha arrivat la darrera revelació, la definitiva: sóc de la generació T. És a dir la culpable que les legions d’antropolegs, sociolegs, politòlegs, historiadors i tota la cohorte de professionals hiper preparats no pugui fer carrera, comprar-se la casa, anar de vacances a Malibú, fer anys sabàtics, tenir pantalles de tresmil polzades, sopar a la pizzeria cada dia, tenir segona residencia, tenir cotxe elèctric, tenir jubilació, vesir-se d’Armani, fer cursets d’ikebana. Culpable de no haver fet la revolució, culpable de no haver matat els pares o els jefes dels preparats que ara tenen 40 anys i li aniria la mar de bé ser ells el jefe i tenir el pis dels papas lliure.

En fi, tants anys en dança quan ho tenia a tocar: mite’l el Ciseteronormatiu patriarcal euroblanco racista de la generació T! L’enemic del poble: vinga, de pressa, un tret!

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Referendum u oportunidad

Qui si varrà nostra nobilitate I

Bien, ya tenemos el escenario preparado. Muy libres por supuesto de considerar que no es un escenario que nos guste y seguir actuando dentro los marcos en los que nos consideremos más a gusto o, mejor aun, no actuar en absoluto.

Sin embargo mi humilde, aunque prolongada, experiencia (es lo que tiene hacerse mayores), me asegura que raras veces los escenarios son los que un aspirante a revolucionario o rebelde desearía. En general, casi siempre, siempre la persona u organización que quiera cambiar las cosas no tiene más remedio que medirse con la realidad. Con “lo que hay”.

Y aquí y ahora tenemos un estado, el español, perfectamente adaptado a las exigencias del capitalismo moderno (empezando por la agilidad en el trasvase de los recursos públicos a cuentas privadas) pero del todo inadecuado para una práctica, ni que sea formal, de democracia. Un estado que en el contexto de Europa Occidental destaca por el continuismo que se da entre todo su aparato institucional y sus clases dominantes y privilegiadas con el no-pasado régimen franquista.

No es un asunto baladí. Lo es tan poco que incluso sectores de las burguesías españolas y catalanas hace años que ven necesaria una buena operación de limpieza de imagen.

Pero el estado español es como el macho ibérico: muy estado y mucho estado y lo de la estética y el lifting los ve como mariconadas y por ahí sí que no pasa. Continua llegint

Publicat dins de Autonomia, Debat, opressió nacional | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El porc i l’acadèmia

 

M’he estat llegint l’informe sobre islamofòbia encarregat per l’ajuntament de Barcelona. Però no escric això per dir que en penso de polítiques públiques que es basen en opinions d’experts universitaris, si no per reflexionar sobre un dels punts que s’hi analitzen: la festa del sacrifici.

Els autors/es de l’informe venen a dir que si hi ha rebuig a aquesta pràctica (on en principi el cap de família ha de tallar el coll públicament i en ambient festiu a un xai o una ovella) aquí i ara  no és per la sensibleria de 4 animalistes si no perquè a occident hem perdut la dimensió comunitària dels ritus, escombrada per la modernitat capitalista etc. En fi, que arrufar el nas davant l’escorxament de viu en viu d’un animal és eurocèntric i mig racista.  I per callar la boca a possibles objeccions disparen una bateria de referències bibliogràfiques (costum que sempre m’ha deixat perplex, ja que a mi mai se m’acudiria passar-me hores i dies anant a buscar els autors referenciats, i dubto que hi hagi algú que ho faci).

No em ficaré en valoracions de festes alienes (atenció: per a mi és tan aliena la matança pública de bens com de braus), si no que recordaré una festa ben pròpia: la matança del porc. No mancada tradicionalment de connotacions religioses (el dia assenyalat era dedicat a Sant Martí i l’elecció de l’animal també anava dirigida a desmarcar-se de les pràctiques jueves), reunia tots els elements de celebració comunitària que tan agraden als nostres antropòlegs: família i veïnat amb nens i iaios assistia i participava de la cerimònia, amb els homes més forts que agafaven i aguantaven l’animal que cridava embogit de por i l’expert (a la meva terra en deien el “norcino”) que el matava utilitzant vàries tècniques amb un ganivet. La sang s’escolava fins que l’animal deixava de respirar i llavors començava  la feina col·laborativa de tots els presents que acabava amb un abundant apat col·lectiu.

Jo sóc de poble i mai vaig voler assistir a aquella festa (fixa’t si anava relacionat el concepte festa amb el de matar que “fer la festa a algú” en italià significa carregar-se’l). Hi havia gent que li encantava i d’altres que no ho suportaven, com diversos amics meus que eren de pagès.

Potser que hagi anat desapareixent, aquest ritus, per culpa de la modernitat capitalista, que tampoc ha representat cap millora per als porcs, que abans malvivien en porqueres infectes i malmorien a ganivetades i que ara malviuen en granges infectes i malmoren en escorxadors industrialitzats, si tenen sort atordits abans de ser sagnats, cremats, desmembrats.

Recordo també un temps en que, ja en declini d’aquesta pràctica, grups de neorurals intentaven rescatar-la. A Mallorca vaig deixar de parlar a un grup de putos hippies que un dia explicaven haver trigat 4 hores per matar al “Pepito”. Ja no hi havia “norcini” i la matança, per si brutal, esdevenia suplici grotesc.

Ara, sembla, s’ha acabat. Els animals continuen sofrint, encara que minories cada cop més consistents d’humans comencin a parlar d’especisme (aquell dret de domini de la nostra espècie sobre totes les altres propugnat per totes les religions monoteistes i que tants beneficis ha aportat al planeta Terra), però la seva mort ja no és motiu d’alegria col·lectiva.

Molt lliures els nostres acadèmics experts de considerar que això és una pèrdua i de presentar el nostre món occidental com un desert asèptic imposat pel capital, negador d’un paradís comunitari preexistent. Nosaltres, els ignorants que hem viscut, respirat, patit èpoques de transició en societats encara profundament rurals, sabem que els processos són molt més complexos que això. Que la sensibilitat pel sofriment aliè, també d’animals, és també un element precapitalista (jo sóc de la terra de San Francesco, el del “germà llop”), minoritari, és cert, com sempre han estat minoritaris, en totes les èpoques i en totes les societats, els dissidents, els lliures pensadors, les rebels, les inconformistes.

Publicat dins de Repressió | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Autocrítica

Una de les pràctiques que hem anat perdent pel camí en aquestes últimes dècades de post-tot és la de l’autocrítica. Ep, no l’autoflagel·ladora, del “ho hem fet tot malament i més valdria que ens tiréssim d’un sisè pis”, si no la normaleta, que consisteix en valorar allò que has fet, veure què ha funcionat i què ha fallat i, a partir d’aquí, corregir aspectes de la teva actuació o del teu programa.

En lloc d’això hem integrat la idea que, si la campanya o la iniciativa política no funciona, el procediment correcte és: 1) culpar algun altre, 2) presentar els resultats oportunament maquillats 3) ignorar els fracassos propis i respondre recordant els aliens.

Ja sé, sóc un fòssil polític a qui se li escapen les subtileses de la nova política, però m’ha irritat rebre el fulletó d’autopropaganda de l’ajuntament  pels dos anys de canvi a la ciutat.

Continua llegint

Publicat dins de Autonomia, Debat | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari