“Aquí van guanyar ells”… i vosaltres no teniu vergonya.

un dels problemes greus que tenim en aquest país és de memòria. És ben cert: un període de terror, 40 anys de dictadura i 40 anys de transició tutelada per exèrcit i capital han deixat una petja molt difícil d’esborrar.
I amb la prova de com n’és de difícil esborrar-la hi topen avui els pocs que intenten promoure campanyes per tornar dignitat i drets als vençuts d’aquella guerra. Oposició frontal, com és obvi, per part dels hereus directes del règim de Franco, dignament representats per partits com el PP (i la seva marca blanca C’s) i una nodrida massa de pobladors de tota mena d’institucions militars, judicials, econòmiques i religioses.
Oposició “ninguneadora” en el cas dels còmplices necessaris de la creació d’un marc d’impunitat total i absoluta per a tots, des del primer a l’últim, dels criminals de guerra i post-guerra feixistes. Còmplices agrupats sota les sigles del PSOE i totes les seves clienteles. Continua llegint

Publicat dins de Memòria, opressió nacional, Política italiana | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Llegint entre línies

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=225085&titular=el-último-tuit-de-trump-

Vet aquí un article amb el qual tothom (si més no els que en referim a aquella dimensió que ens entestem en anomenar esquerra) no pot no estar-hi d’acord:  Siria és el camp de batalla d’uns poders psicopàtics; hauríem de desertar la visió de bàndols que ens inculquen mitjans i màquines propagandistes d’uns i altres i tornar als nostres principis.

Impecable. Passa però que em van ensenyar que a vegades per copsar la intenció d’un escrit cal analitzar-lo, ja que – a vegades – compta més el que no es diu o el com es diuen les coses que els continguts mateixos.
Continua llegint

Publicat dins de Comunicació, Debat | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Comunicació i models

He llegit un document elaborat en el marc de l’escola del comú sobre mitjans de comunicació.

http://escoladelcomu.cat/ca/download/file/fid/83

 

Decebedor, i molt: crítiques ja rituals al model comunicatiu imperant a les nostres societats, amb les corresponents denuncies de responsabilitats empresarials i complicitats polítiques, anàlisi d’obvietats com la crisi de la industria, el procés de concentració de capçaleres i el canvi de rol del periodista, etcètera.

Destaca, en tractar-se d’una força política que governa la segona ciutat d’Espanya i la capital de Catalunya, l’absència de tot aprofundiment sobre el sector de mitjans municipals. Cap al·lusió a la gènesi de BTV (nascuda de la immolació del moviment de televisió local als barris de Barcelona) o de Ràdio Barcelona (freqüència que els amics de Maragall van arrabassar a una ràdio lliure per bastir l’alternativa socialista a la convergent Catalunya Ràdio: COM Ràdio), cap esment a la seva funció, al pressupost amb que compten, a les propostes de participació ciutadana (que n’inclogui la gestió o co-gestió).

 

Contrasta, aquest silenci, amb la utilització d’arguments crítics amb les emissores públiques d’àmbit català que inclouen fins i tot citació de fonts no identificades i rumors: (Segons alguns professionals del mitjà, també han

influit en la crisi la deriva pro-JxS i l’excessiva

dependència del procés independentista (els

informatius estan en mans de professionals

vinculats a ERC i el conjunt de la programació

depèn dels responsables del consell, elegits a

proposta de CiU), que han provocat la deserció

d’espectadors no identificats amb el Procés)

 

Però potser el fragment que més m’ha sorprès, també dins l’argumentari crític envers TV3, és aquest:

 

I finalment li ha passat factura la falta de renovació

d’un model basat en el projecte de 1983: en

efecte, la plantilla –2.419 treballadores que

tenen una mitjana d’edat de 48 anys: només dos

no passen dels 30– s’ha reduït el 15,7% pels

acomiadaments i prejubilacions, però es menja el

53% del pressupost.

Els sous “es mengen” percentuals del pressupost d’una empresa? No acomiadar abans d’hora professionals equival a “falta de renovació d’un model” antiquat? Contractar gent jove amb sous més baixos es considera model alternatiu i guanyador?

Preguntes que susciten més preguntes: consideren els redactors d’aquest informe que les garanties laborals de que gaudeixen els treballadors de TV3 són una anomalia que cal extirpar? Com els privilegis de treballadors i treballadores del metro? Què se suposa que s’ha de fer amb la gent de més de 50 anys? Prejubilar-la per tal que no gravi en la partida salari i passi a dependre d’una altra caixa de l’administració? Baixar-li el sou? Destinar-la a portar el café a les joves i dinàmiques promesses del periodisme? En quina solució pensa Barcelona en Comú o, millor dit, els seus experts, quan parla de precarització del periodisme?

Gent, no anem bé!

Publicat dins de Comunicació | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Memoria

Estamos en el 80 aniversario de la guerra civil y abundan (es un decir) las iniciativas de recuperación de la memoria histórica. Exposiciones. Charlas. Conferencias. Unos cuantos artículos. Alguna denuncia. Actos conmemorativos de desigual seguimiento.
Buena parte de los críticos (muchos de ellos muy recientes) con la transición de los 70, buscan ahora gestos, reconocimientos institucionales, los más atrevidos alguna ley, que sirvan para “pasar página” “cerrar heridas” crear “memorias compartidas” mediante fórmulas que hagan el estado español presentable, homologado con las demás democracias formales europeas.
Claro, ahora sabemos, siempre hemos sabido, que hubo un golpe de estado militar, dirigido contra una república demasiado blanda con los movimientos revolucionarios de la época. Sabemos – siempre hemos sabido – que la participación en armas, hombres, material bélico, recursos del fascismo italiano y del nazismo alemán fue determinante para la victoria de los sublevados.
Sabemos, siempre hemos sabido, que el régimen de Franco se asentó sobre un genocidio (por razón de ideología), que las aviaciones italianas y alemanas experimentaron técnicas de terror que asumirían con los años carta de normalidad, que el caudillo pagó (más bien la pagaron los pueblo de la España una, grande y libre) a la república democrática italiana la deuda que había contraído con su compinche Mussolini por las balas y las bombas utilizadas para aplastar “los rojos”.
Sabemos, y lo sufrimos cada día, que “aquello” no es un episodio lejano, cuyas consecuencias y secuelas ya son difíciles de desentrañar por el paso del tiempo y los cambios de modelos productivos o sociales, sino una operación hoy en día vigente, con el mantenimiento de los privilegios de viejas y nuevas clases dominantes, con la perpetuación de instituciones que definen una estructura estatal post franquista – desde la monarquía a un ejército encargado de mantener la unidad de la patria, a una magistratura íntimamente coligada con los poderes políticos y económicos, con los monopolios comunicativos -, con la normalización de un estado policial donde se persiguen tiriteros y twuiteros o políticos que se salgan del guion, además de huelguistas, anarquistas, internacionalistas y subversivos de todo pelaje.
Los bombardeos de saturación sobre ciudades, las ejecuciones sumarias, la violaciones y las atrocidades de hace 80 años sentaron las bases de las injusticias de hoy. No ha habido ruptura, ni catarsis alguna, en ningún momento de este periodo de 80 años que permita decir “se acabó, giremos página!”.
En este escenario resulta inadecuado, cuando no obsceno o grotesco, el intento de utilizar la memoria de aquella guerra para fines partidistas, para asentar posiciones en el marco de las instituciones con un discurso que dote de una identidad algo diferenciada sujetos políticos (partidos o asociaciones) que en lo esencial se adecuan a los parámetros definitorios del sistema.
El mismo concepto de antifascismo sufre los efectos de esta manipulación: triunfa la interesada y conformista visión que lo reduce a cáncer político opuesto al sistema democrático-parlamentario. Silenciando una vez más la interpretación – mucho más rigurosa histórica y políticamente – que considera ese fenómeno como una de las formas de control y disciplinamiento social y económico que ha adoptado el capitalismo a lo largo de su historia.
Tampoco los actores han cambiado mucho: los herederos de los golpistas siguen ostentando con prepotencia, arrogancia y cinismo su fidelidad y adhesión a la esencia del nacional catolicismo; los del republicanismo burgués o del estalinismo continúan defendiendo sus planteamientos de parlamentarios socialdemócrata; y finalmente los que se reclaman de las colectivizaciones, de la organización autónoma y revolucionaria de trabajadoras y trabajadores, ninguneados y silenciados por los otros dos grandes bloques, parecen incapaces de ir más allá de la evocación nostálgica de una revolución abortada.
En este contexto campañas como “Bombes d’Impunitat” que pretenden poner sobre la mesa el tema espinoso de la exigencia, política y legal, de compensación por los daños que los pueblos de España sufrieron en una guerra, no civil si no internacional y de clase, tienen muy poco eco, siendo su mensaje ahogado por el ruido ensordecedor de los amos y de los aspirantes a tales de la memoria colectiva.
Tal vez por ello sean necesarias.

Publicat dins de Memòria | Deixa un comentari

Compromesso storico

COMPROMESSO STORICO

El PCI dels anys 70 era el més gran d’Occident, una organització poderosa, ramificada en tots els camps (des de l’econòmic – amb macro cooperatives i caixes – a l’esportiu, passant per l’organització de la cultura i del lleure – ARCI – o la comunicació – amb editorials, diaris i revistes). Tenia una influència directa en el principal sindicat, la CGIL, i una presència consistent fins i tot en associacions de la judicatura (Magistratura Democratica).

La Casa del Popolo i la festa dell’Unità (el diari oficial, distribuït cada diumenge per desenes de milers de militants arreu del territori) eren institucions de referència a ciutats i pobles de gairebé tot el centre-nord.

Amb més del 30% de l’electorat i 1.800.000 afiliats, el partit governava, a més, en ajuntaments, províncies i algunes regions (sense interrupcions des de finals de la guerra en Toscana i Emilia Romagna).

Togliatti, en la primera postguerra (1945) va allunyar el partit de temptacions revolucionàries (també encoratjat per l’exemple de Grècia, on la insurrecció comunista va ser esclafada en sang per les tropes aliades) i va fer pesar en la configuració del primer govern, i sobretot en la redacció de la constitució, el rol que  havia tingut en la resistenza antifeixista.

Continua llegint

Anotació | Posted on by | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Estàtues i memòria

La polèmica de les estàtues, que en realitat és un pols pel control polític d’un espai ciutadà, s’inscriu al meu entendre en l’eterna pugna entre élites (econòmiques, polítiques o intel·lectuals) per la definició/gestió de llocs on crear i des d’on irradiar lectures de la història recent funcionals als diversos projectes. Aquest cop s’enfronten, amb els respectius aparells i aliances acadèmiques, mediàtiques i associatives, aquells que aposten pel 1714 com a mite fundador del catalanisme i aquells que a partir d’una mirada pedagògica sobre la repressió pretenen bastir l’argumentari per una segona transició que modernitzi definitivamente el regne d’Espanya. Continua llegint

Publicat dins de Memòria | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

PATRIARCATOFOBIA

Un consell: no obris el fitxer si no estàs disposat a llegir-lo fins al final. Són un parell de pàgines

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Publicat dins de Debat | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris