Autocrítica

Una de les pràctiques que hem anat perdent pel camí en aquestes últimes dècades de post-tot és la de l’autocrítica. Ep, no l’autoflagel·ladora, del “ho hem fet tot malament i més valdria que ens tiréssim d’un sisè pis”, si no la normaleta, que consisteix en valorar allò que has fet, veure què ha funcionat i què ha fallat i, a partir d’aquí, corregir aspectes de la teva actuació o del teu programa.

En lloc d’això hem integrat la idea que, si la campanya o la iniciativa política no funciona, el procediment correcte és: 1) culpar algun altre, 2) presentar els resultats oportunament maquillats 3) ignorar els fracassos propis i respondre recordant els aliens.

Ja sé, sóc un fòssil polític a qui se li escapen les subtileses de la nova política, però m’ha irritat rebre el fulletó d’autopropaganda de l’ajuntament  pels dos anys de canvi a la ciutat.

I no em refereixo a l’absoluta manca de reconeixement d’errors (a això ja hi pensen els adversaris polítics, també campions en allò de veure la palleta a l’ull aliè tot ignorant la biga clavada al propi), si no als obstacles que fins ara la gent del nou govern s’ha trobat, a l’hora de dur a terme actuacions incisives, i que no ha tingut la força o la capacitat de superar.

Pot ser que de cara a guanyar conteses electorals la sinceritat no sigui la millor qualitat d’uns polítics. Per desgràcia però és un requisit indispensable per a qualsevol organització que pretengui transformar de debò la societat en que vivim (“La veritat sempre és revolucionària”, Gramsci).

És un relat coix, molt coix, els dels dos anys de govern, que obvia temes com el MWC, megaesdeveniment capitalista on n’hi hagi i la tragèdia en la que en bona part s’assenta des dels seus inicis aquesta industria: la guerra pels recursos amb 5 milions de morts a Congo. Què podria fer l’ajuntament com a institució? Res? Doncs que es digui, que la gent sàpiga que si volem introduir alguna estridència en aquestes celebracions de cinisme capitalista, doncs haurem de tornar a les mobilitzacions.

És un relat pobre, el que aborda la enormitat de les problemàtiques ambientals (tenim la ciutat més contaminada d’Europa), amb una sèrie de mesures pal·liatives de resultats i perspectives irrisòries. Els interessos en joc son tan poderosos (industria de l’automòbil, Vanguardia, RACC) que lliguen les mans a l’administració? Doncs que es denunciïn i es declari la pròpia impotència, per tal que sapiguem que sense arremangar-nos i lluitar seguirem tenint milers de morts i malats per contaminació, i canvi climàtic de propina.

És un relat incomplert, ja que no explica el resultat final i l’abast real dels polsos amb la banca o amb les grans companyies elèctriques o de telefonia (quantes multes han pagat realment, quina part real de mercat se li ha tret de les urpes). No passaria res si es reconegués que els poderosos del mercat tenen les espatlles ben cobertes no només per partits i governs còmplices, si no pel mateix ordenament legal, que en blinda els interessos. Si ens ho expliquessin simplement entendríem que aquesta lluita només la pot emprendre, amb alguna possibilitat de victòria, la societat, les classes populars organitzades. I si ho entenguéssim potser ens hi posaríem

Però, sobretot és un relat incoherent, ja que ens diu que vol tornar-nos unes institucions (que mai han estat nostres, si no del sistema que les ha parit i/o afaiçonat) per donar-nos un poder… que la institució no té. I a sobre ho fa repetint vells clixés (això si, adaptats a les noves tecnologies) sobre participació ciutadana que fan desaparèixer per art de màgia els principis d’autoorganització i de poder popular de decisió.

No vull en absolut desacreditar l’esforç que tanta bona gent està fent als ajuntaments del canvi, segurament més honestos, transparents i més sensibles a la vida que no als diners, simplement vull recordar-los que el poder real de transformació no es troba, mai s’hi ha trobat, a institucions, acadèmies o sectors il·lustrats de la societat, si no entre la gent. Gent que però ha de tenir a les mans tots els elements de la realitat i no ser objecte d’un constant bombardeig propagandístic que confon, desorienta i a la llarga desanima.

L’autèntica aportació que podrien fer les companyes que han optat per la via institucional és explicar (ara que ho van descobrint) les trampes i limitacions que infesten aquest camí i posar-nos sobre avís… amb humilitat.

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Autonomia, Debat i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s