L’Ana Pastor entrevista la portaveu de Podemos. Pregunta “Creen ustedes que España es un estado autoritario, tal como dijo Guardiola en su discurso?”.
La resposta és “el PP utiliza las Instituciones para llevar a cabo políticas poco democráticas”… més o menys.
Per aquestes coses no puc evitar de preguntar-me quina mena de projecte estan bastint aquesta gent de la nova política. Perquè per no tenir sembla que no tinguin clar ni com és el mon que han vingut a transformar.
L’estat, per exemple, que no és un conglomerat d’institucions neutres i neutrals que es decanten cap a lo progre o a lo carca en funció de la orientació del govern de torn, si no un sistema d’organismes estructuralment funcionals al manteniment i reproducció del sistema socio-econòmico-ideològic dominant (sigui capitalista, socialista, teocràtic o feudal).
Organismes que cal analitzar en la seva gènesi, autonomia formal, poder i naturalesa.
Si ho féssim descobriríem fins a quin punt és lícit (o obligat) parlar d’anomalia espanyola en el context – que és nostre – d’Europa Occidental.
Tots els estats del nostre entorn tenen exèrcits, per exemple, però el d’aquí és l’únic que té encomanat un paper de garantia de la unitat de la pàtria no només davant d’agressions externes, si no també de sedicions internes. L’únic també que, continuador en línia directa del sector colpista que va aupar una dictadura feixista de 40 anys, mai ha estat objecte de cap depuració ni ha formulat cap pronunciament de reconeixement de responsabilitat, ni que fos per un petit rentat de cara.
Tots tenen magistratura i fiscalies… amb una independència relativa de les altres institucions i àmbits de poder, detall (el de la independència) considerat irrellevant a l’estat espanyol, tal com demostren en el seu feixuc dia a dia jutges i acusadors (més aviat acosadors) públics.
Tots tenen policies on abunden elements fascistoides i racistes. Però el Reino d’Espanya s’emporta la palma pel que fa a la ratio d’efectius predemocràtics i no ha abandonat mai la pràctica regular del maltractament i la tortura a detinguts. Per no parlar de la peculiar visió que comandaments i números solen tenir de drets polítics fonamentals en una democràcia com ara el de reunió i manifestació, com de “problemes d’ordre públic”. Ignoro si hi ha guàrdia urbana en algun lloc a Europa que tingui un cos d’antidisturbis.
Alguns són monarquies, però només un per voluntat d’un dictador que s’havia carregat una república legítima y legalíssima amb el procediment de massacrar uns centenars de milers de súbdits.
Alguns tenen reis o reines. Que també són caçadors. Cap se’n va pel mon matant animals d’espècies protegides.
Algunes tenen a les seves cartes magnes la condemna del feixisme, concretament les que van patir règims dictatorials. L’Espanyola no. De fet va ser l’única, que jo sàpiga, que entre els assessors del seu redactat tingués – en un paper molt rellevant – la plana major de les forces armades.
Molts tenen constitucions votades a sufragi universal pels seus ciutadans. Cap ho va fer donant com alternativa al text un cop d’estat militar.
Cap (que jo sàpiga) compta amb un tribunal especial per a determinades classes de delictes. L’EE té l’Audiència Nacional, alies inventat durant la transició per al Tribunal de Orden Público franquista.
Tots pateixen una evident influència de governs i poders fàctics en la labor de la premsa. Però en el rànquing de llibertat de la ídem Espanya se situa després de Ghana, Cap Verd i Letonia.
Tots tenen als seus codis penals alguna limitació de la llibertat d’expressió. Cap té una llei mordassa i tants supòsits de delicte d’opinió com el Regne d’Espanya
Tots són països capitalistes, amb una clara divisió entre classes i amb un sector de població que concentra riquesa i poder. Però l’espanyol és l’únic estat que hagi mantingut intacta – amb les inevitables incorporacions fisiològiques – la seva classe dominant, barreja de terratinents troglodites incultes i addictes a la caça major, de taurons de les finances i de nissagues d’especuladors del totxo. Tota la gent que va fer la seva fortuna durant el franquisme la va mantenir i ampliar amb la “democràcia”. Tots els altres països tenen un equivalent de l’IBEX 35, molts pocs de la Llotja del Bernabeu.
Tots tenen festa nacional, en general una efemèride que recorda algun episodi fundacional del mateix estat. Cap en té una que hagi nascut dient-se “dia de la raça”.
Tots tenen alguna que altra tradició. Cap una “fiesta nacional” que consisteixi en torturar, dessagnar i rematar públicament un brau o un vedell.
Tots tenen una relació de privilegi amb les diverses esglésies i confessions. Cap té una Conferència Episcopal Espanyola ni ha estat bressol i casa de l’ Opus Dei.
Tots han tingut conteses civils. Cap d’ells té centenars de milers de cadàvers sense dignificar a les cunetes de tot el país.
En fi, podríem continuar, però confio que aquest breu repàs recordi a la colla de doctors en Ciències Polítiques que fan la funció d’intel·lectuals orgànics en Podemos que quan tinguin la seva cobejada majoria absoluta a les Cortes, si volen fer d’aquest estat una democràcia formal (cosa que pel que sembla ja és la màxima aspiració dels moviments que han superat l’oposició dreta/esquerra), se’ls girarà feina. Molta feina.
De moment que aprenguin a constatar les evidències: sí, l’estat espanyol és un estat autoritari, hereu d’una de les pitjors dictadures del segle XX i el vel de la transacció que en tapava les vergonyes fa temps que es va començar a estripar.
sitenvasnotornis 