Compromesso storico

COMPROMESSO STORICO

El PCI dels anys 70 era el més gran d’Occident, una organització poderosa, ramificada en tots els camps (des de l’econòmic – amb macro cooperatives i caixes – a l’esportiu, passant per l’organització de la cultura i del lleure – ARCI – o la comunicació – amb editorials, diaris i revistes). Tenia una influència directa en el principal sindicat, la CGIL, i una presència consistent fins i tot en associacions de la judicatura (Magistratura Democratica).

La Casa del Popolo i la festa dell’Unità (el diari oficial, distribuït cada diumenge per desenes de milers de militants arreu del territori) eren institucions de referència a ciutats i pobles de gairebé tot el centre-nord.

Amb més del 30% de l’electorat i 1.800.000 afiliats, el partit governava, a més, en ajuntaments, províncies i algunes regions (sense interrupcions des de finals de la guerra en Toscana i Emilia Romagna).

Togliatti, en la primera postguerra (1945) va allunyar el partit de temptacions revolucionàries (també encoratjat per l’exemple de Grècia, on la insurrecció comunista va ser esclafada en sang per les tropes aliades) i va fer pesar en la configuració del primer govern, i sobretot en la redacció de la constitució, el rol que  havia tingut en la resistenza antifeixista.

Ja llavors el gran partit havia dut a terme una tasca determinant en el control dels sectors revolucionaris (Volante Rossa i insurreccions de 1948 després de l’atemptat contra el secretari general del PCI). Tanmateix fins a mitjans dels anys 70 va mantenir, si més no formalment, la seva naturalesa de classe.

Sempre a l’oposició, es va beneficiar directa o indirectament de totes les batalles (a les quals també va participar) que van dur les classes populars a les seves victòries més destacades … sota governs de la Democràcia Cristiana. Creació de les regions (1970, encara que hagués estat prevista per la Constitució de 1948), reforma de les pensions, negociació col·lectiva (1968/69), “scala mobile” (mecanisme que havia de garantir increments salarials progressius lligats a la inflació – 1975), estatut dels treballadors (1970), llei del divorci i sobre referèndum (1970), reforma fiscal i sanitària (1978),  dret de vot als 18 i reforma de la família (que sanciona la igualtat entre home i dona – 1975), avortament i abolició dels manicomis (1978).

Totes aquests canvis en el marc legal sota governs de centre, centre dreta o centre esquerra (amb el PSI), van ser fruit de la gran capacitat ofensiva de les classes treballadores que van ser capaces de modificar de manera determinant les relacions de força a fàbriques, universitats, barris.

I és en aquest context que Berlinguer formula la proposta del Compromesso Storico. Es tractava ras i curt d’establir polítiques d’aliances que permetessin al PCI entrar a formar part de governs d’”unitat nacional”, amb la Democràcia Cristiana (partit de majoria – mai absoluta) i el Partit Socialista (tercera força política).

L’argumentació es basava en la constatació de la impossibilitat d’un escenari de “sorpasso” electoral que es traduís en la desitjada arribada d’un govern d’esquerres: el cop d’estat a Xile era la demostració de l’escàs marge que el capital internacional estava disposat a deixar a iniciatives de transformació social, per molt democràtiques i pacífiques que fossin.

I era el corol·lari de la institucionalització de la lluita política, plasmat en eslògans com ara “la classe obrera esdevé estat”, que reprenia l’encunyat per Rudy Dutcshe uns anys abans (“la llarga marxa a través de les institucions”) o “política de sacrificis” (la que havia de protagonitzar la classe treballadora per guanyar-se el dret moral a governar).

Dins del PCI van ser moltes les veus contràries. De militants que, en canvi, veien amb bons ulls l’extensió d’un moviment que desbordava per l’esquerra el partit: l’anomenat “moviment de moviments”, que englobava des de un fortíssim sector autònom, a desenes d’organitzacions armades, passant per partits m-l extraparlamentaris i la presencia transversal del feminisme.

I aquesta va ser la primera plasmació efectiva de la nova política “entrista”: l’assumpció d’un paper protagonista en la repressió i derrota d’un moviment “desestabilitzador del sistema”.

Es va tractar del cicle de lluites més llarg, extens i intens que s’ha viscut a Europa Occidental des de finals de la segona guerra mundial. Que es va perllongar des de 1969 fins a principis dels 80 agitant la societat italiana amb ocupacions de fàbriques (amb desenes de milers de treballadors), d’Universitats, de milers i milers d’habitatges,  amb campanyes d’autoreducció dels serveis bàsics i de tota mena de productes de consum (en aplicació del principi de redistribució directa de la riquesa), amb milers d’episodis d’acció directa, sabotatge, guerrilla.

L’Estat des del seu inici va respondre, amb la col·laboració dels sectors feixistes i d’organitzacions internacionals (Gladio), amb l’estratègia de la tensió (atemptats indiscriminats amb desenes de morts civils, temptatives de cop d’estat, creació d’estructures de poder paral·lel com la P2), enduriment del codi penal, una intensa repressió policial i judicial, amb morts, milers de detinguts, legislació d’excepció, presons d’alta seguretat, tancament de desenes de ràdios i revistes.

El PCI, a més d’emprar tot el seu poderós aparell per intentar aïllar i desprestijar políticament el “moviment” va participar activament a la seva repressió física: des de l’intent de desallotjament per part del servei d’ordre de la CGIL, encapçalat pel mateix secretari del sindicat, Luciano Lama, de la Universitat de Roma ocupada (un centenar de ferits), al protagonisme de Magistratura Democratica en la gestió política de centenars de processos   (l’espanyol Garzón, un parell de dècades després imitaria el fiscal Calogero – iniciador del macro judici contra un grup d’intel·lectuals autònoms – amb el seu “tot és ETA”), fins a una feina minuciosa i difosa de delació, en particular a les grans fàbriques del nord i als barris obrers de ciutats com Tori – amb alcalde comunista -.

Giuliano Ferrara, personatge sinistre dels governs Berlusconi que havia format part del PCI dels anys 70 en una entrevista en Insorgenze.net confessa:

“Sis mesos abans de via Fracchia (on quatre brigadistes van ser assassinats per un escamot especial dels carrabiners N.dR.), els que dormien allí i que estaven a la direcció estratègica de les Brigades Roges, eren avantguardes dels treballadors de fàbrica. El terrorisme no era crim organitzat. Era una acció política que atacava el cor de l’Estat, i per tant si t’identificaves amb l’estat – no com Sciascia, que anava dient que no estava ni amb els uns ni amb els altres -, no podies fer una altra cosa. Nosaltres ens hi identificàvem i vam fer allò que consideràvem el nostre deure. Per descomptat, llavors també calia una certa dosi de fanatisme, per fer coses com aquelles…”.

Un cop derrotat el Moviment, la direcció del PCI, després de la mort de Berlinguer, va procedir al seu propi desmantellament com organització popular: l’any 91 va esdevenir PDS – Partito Democratici di Sinistra (l’any 93 al govern). L’any  94  va participar en la coalició l’Ulivo (DC+PCI) que entre el  1996 i 1998 va anar al govern amb Prodi / Veltroni. L’any 1998 es va transformar en Democratici di Sinistra (DS).

En el 2007 neix el PD, amb la mateixa gent però ja sense cap referència al PCI, tot i que en realitat n’ha heretat fins i tot les seus, les organitzacions afins i el personal. Amb 800.000 afiliats (tercer partit a Europa després de PDU i PP).

Fins avui, amb el govern de Renzi, diligent aplicador de les receptes neoliberals i dels diktats del capital transnacional. En tot aquest període l’erosió de les conquestes populars ha estat constant i, encara pitjor, hem assistit a una meticulosa destrucció de tots els espais de dissidència estructurats. Fins a l’actual criminalització de l’únic moviment de àmplia base social i radicalitat anticapitalista representat per la lluita contra les grans obres infraestructurals encapçalat pels NO-TAV (línia d’alta velocitat que hauria d’atravessar la Val di Susa).

Tot plegat un exemple històric de singular transcendència dels resultats que, en societats com la nostra, pot produir  un plantejament de gestió institucionalitzada de projectes socialdemòcrates.

Crec que és legítim preguntar-se, a la llum d’aquest passat, sobre el sentit de les apostes de transformació social per la via democràtica-parlamentària que avui dia propugnen una part dels moviments que, ni per força numèrica, organitzativa, econòmica (el PCI contava amb un enorme “coixí” representat per una infinitat de cooperatives, caixes, patrimoni immobiliari), ni per bagatge ideal i capacitat de producció ideològica són mínimament comparables amb el “grande partito di Gramsci, Togliatti, Longo e Berlinguer”.

Advertisements
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en Política italiana i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s